Homes superflus

Turguénev i el seu temps

Ivan Turguénev (1818-1883).

L'escriptor rus Ivan Turguénev fou un fi estilista, amant de la bellesa, els sentiments i les relacions personals, dotat d’una sensibilitat especial a l’hora de captar els ideals i els anhels de la societat russa. La seva obra no exclou el tractament de problemes morals i socials. La seva actitud envers l’art i la vida no deixa de ser, doncs, moral. També excel-leix en les descripcions del paisatge rus i en la creació d’alguns dels personatges femenins més exquisits de la literatura eslava.

Va viure llargs períodes a França, on va tenir amistat amb Flaubert, Maupassant, Zola o George Sand. L’any 1843 coneix Pauline García Viardot, casada amb l’hispanista Louis Viardot, una cantant d’òpera francesa d’origen espanyol amb qui l’unirà una relació d’amistat i d’amor fins a la mort.

Com diu Isaiah Berlin en el seu imprescindible Pensadores rusos, Turguénev posseïa allò que Herder anomenava Einfühlen (empatia): la capacitat d’entrar en creences, sentiments i actituds alienes, a vegades antitètics als seus. Era especialment atent a les controvèrsies morals i polítiques que separaven els russos entre eslavòfils i occidentalistes, conservadors i liberals, liberals i radicals, moderats i fanàtics o entre joves i no tan joves. L’escriptor rus era un home cautelós, escèptic, moderat, aliè a qualsevol doctrina. No idealitzà la realitat, sobretot en el retrat que en féu dels camperols o mugics a Els relats d’un caçador, la seva primera obra important, una crítica al règim feudal de servitud que encara existia a Rússia. Sembla ser que aquest recull de contes va influir en la decisió d’alliberar els serfs, l’any 1861.

L'anomenat "home superflu” (lishni chelovek) és un dels tipus literaris més característics de la novel-la social russa. Sorgeix de la mateixa realitat, a la dècada de 1840. En francès es va traduir com a homme de trop, que vol dir “que sobra”. És un ésser atrapat entre el tedi existencial i la situació social i política del moment. Berlin ens el descriu com un jove idealista de cor pur, ingenu, entusiasta, confús, erràtic, còmic i tràgic alhora i dotat d’una forta empremta moral, però que no acaba de portar mai a la pràctica les seves idees.

Turguénev serà un dels escriptors que descriurà amb profusió aquest personatge, entre absurd, un punt patètic, però alhora simpàtic pels seus nobles ideals. Diari d’un home superflu (1850) és important, a banda de la seva qualitat artística, per la troballa del concepte en sí; fins i tot apareix en el mateix títol. Ja hi trobem, doncs, aquest home ociós, inflamat d’ideals, generós i sincer, on els seus coneixements es dilueixen ràpidament, en una incapacitat absoluta per a qualsevol acció. El narrador de l’obra es defineix com: “Un hombre sin acomodo, nada más. Es evidente que la naturaleza no contaba con mi aparición, de manera que me trató como a un huésped al que no se ha invitado y al que no se espera”. Ni tan sols l’amor és capaç de fer-lo sortir d’aquest estat. Aquest fracàs és potser el més dolorós.

Ilià Repin. No l'esperaven (1884-1888).

És amb Rudin, però, on aquesta figura adquireix els seus trets més definits. Es considera la primera novel-la realista russa, tot i tenir una composició que recorda a una obra teatral. Rudin representa, doncs, la generació idealista dels anys 30-40, una reacció a la condemna dels desembristes, els joves liberals, la majoria intel-lectuals, que s’havien alçat contra l’autoritarisme del tsar a finals de 1825.

Els “homes superflus” són homes lliures, que desitgen ser útils a la societat. Però aquest idealisme xoca contra la realitat russa. Això els porta a ser uns inadaptats. Sembla ser que Rudin beu del jove Bakunin, a qui Turguénev havia conegut a finals dels 40. La primera edició de l’obra fou publicada a la revista El Contemporani (Sovreménnik) el 1856, on Turguénev hi treballava.

Rudin és un jove entusiasta, amb un discurs commovedor que no deixa indiferent a les persones que se l’escolten reunides en una rica hisenda russa. L’escriptor intenta ser objectiu, no jutja ni condemna el personatge, el mostra en les converses i en la relació amb els altres, en la seva acció i també en la seva inactivitat, així com de manera especial en l’amor. Rudin pensa que un home ha de tenir un principi sòlid en què creure i ha de saber dominar el seu amor propi si vol assolir la perfecció. No és un egoista; al contrari, pensa que està bé sacrificar-se pel bé general.

És amb Natàlia, la filla de la mestressa de la casa, amb qui pensa Rudin en el següent diàleg:

—Se han fijado ustedes... que a la encina... sólo se le caen las hojas viejas cuando las nuevas comienzan a brotarle?

—Sí —respondió lentamente Natalia­—, me he fijado.

—Pues exactamente lo mismo le ocurre al amor viejo en un corazón fuerte; está muerto pero todavía se mantiene; sólo otro nuevo amor puede hacerlo caer.

Però Rudin no es podrà entregar totalment a aquest amor. Abans de marxar de la casa, escriu una carta a la noia: “Nuestras vidas podrían haberse juntado, pero no se unirán nunca. ¿Cómo demostrarle que podría amarla con un amor verdadero —el amor del corazón, no de la imaginación—, cuando ni yo mismo sé si sería capaz de tal amor?... Moriré sin haber realizado nada digno de mis fuerzas, sin dejar tras de mí ninguna huella benéfica... Probablemente me falta aquello sin lo cual es imposible conmover los corazones de la gente y adueñarse del corazón de una mujer... Mi destino es extraño y casi cómico: lo doy todo con avidez, plenamente, pero no puedo darme yo mismo. Terminaré sacrificándome por algo absurdo, en lo que ni siquiera crea...”.

Ell mateix es reconeix com un ésser inacabat que cau amb el primer obstacle. Dos anys després, el seu antic company d’estudis Lezhnev, tot i admetre la sinceritat i l’entusiasme de Rudin, nega que hagi tingut mai ni sang ni caràcter. Les paraules no es converteixen en fets. No serà mai capaç de construir res. En una nova edició de la novel-la (1860), Turguénev hi incorpora un epíleg. Han passat uns quants anys més i a Rudin el trobem a París, lluitant a les barricades de la comuna de l’any 1848.

 

A Niuada de gentilhomes, novel-la publicada el 1859, Lavretski, un home honest i intel-ligent, torna a ser una víctima de l’apatia i la inutilitat. Mikhalévitx, poeta entusiasta, amic i antic company seu d’universitat, és també un home bo i honest com ell; és exaltat i predica l’acció, però es mostra tan frustrat com Lavretski.:“(...)En les coses importants, essencials, no he canviat; continuo creient com abans en el bé, en la veritat; només que ara no és tan sols que hi cregui, és que hi tinc fe, sí, tinc fe, fe.” En referir-se al seu amic, Mikhalévitx el dibuixa com una ànima apassionada, feta per estimar, però que ara és un apàtic, un desencantat, un escèptic, un volterià, un dropo i un cínic.

En aquesta novel-la tampoc no hi manca l’amor (i el desamor). Lavretski i Liza senten que s’estimen, però al final s’hauran de separar.

Anys després, ell torna a la casa: “Lavretski va sortir al jardí, i la primera cosa que li cridà l’atenció fou el banc en el qual passà, amb Liza, uns instants de felicitat que no retrobà mai més. Aquell banc s’havia ennegrit i retorçat; però ell el reconegué tot seguit, i la seva ànima sentí aquell sentiment que res no iguala, ni en el seu dolor, ni en la seva tristesa; aquell sentiment de forta recança que inspira la passada joventut, la felicitat que hom ha fruït altre temps”. Més tard, quan Lavretski torna a l’interior de la casa, “s’adreçà al menjador, s’acostà al piano i recolzà el dit damunt una tecla; un so feble, però clar, s’escapà i desvetllà una vibració secreta en el seu cor”. Un to inconfusible de malenconia travessa l’obra (com en la majoria de la seva producció). Només ens queda l’ombra del record.

 

Entre els anys 40 i 60, Rússia és una immensa autocràcia. Es reforça l’estat policíac i militaritzat de Nicolau I. La gent cerca sortides, espais de llibertat. Es formen els corrents ideològics occidentalista i eslavòfil. El primer, partidari d’una evolució política a l’europea; el segon més conservador i nacionalista. Aquest fet explica, en bona part, la disputa i la poca simpatia que es van tenir Dostoievski, partidari més aviat de les essències russes, i Turguénev, com a bon liberal, més proper a les idees sorgides de la revolució francesa. En aquest context d’intens debat, les idees es radicalitzen.

Rudin s’acabarà convertint en el protagonista de Pares i fills, Basàrov. Aquest creu en la veritat científica i en el racionalisme, en detriment de l’art i de la poesia. Fa una aposta clara pel materialisme científic. No s’inclina davant de cap autoritat, per més venerada que sigui, i no accepta cap principi sense haver-lo comprovat abans. En aquell moment, el nihilisme s’entenia com el rebuig de tot allò que no es pogués provar mitjançant la ciència. No se l’ha d’interpretar, en canvi, com el rebuig de tots els valors, com en Nietzsche, pel qual la mort de Déu era una conseqüència més d’aquesta crisi de valors. El nihilisme tampoc no és terrorisme.

Ilià Repin. Detenció d'un propagandista (1878).

Podríem dir que Basàrov és un personatge que deriva del publicista Pisarev i també del reconegut crític i escriptor Vissarion Belinski (tot i que sembla que Turguénev agafà com a model un jove metge que havia conegut). Així doncs, Basàrov representa la generació dels 60 que es revolten contra els liberals de la dècada dels 40, contra els “homes superflus”. La novel-la provocà molts debats i Turguénev fou durament atacat per totes bandes, tan pels conservadors com per la jove generació d’esquerres.

Amb Basàrov, segons Piotr Kropotkin, Turguénev hi tenia un amor intel-lectual basat en l’admiració, diferent de l’amor, ple de pietat, que havia mostrat per Rudin i Lavretski. El mateix escriptor va admetre que a banda de les seves opinions sobre l’art es podia reconèixer perfectament en el protagonista de Pares i fills i en els seus judicis.

El tema central de la novel-la, com indica el títol, és la confrontació entre els joves i els vells, entre els liberals i els radicals. El personatge principal és un jove metge, convidat a la casa del pare d’un seu amic. Creu en la força de voluntat, és un crític implacable, només importen els fets irrefutables i el coneixement útil. Segons ell, s’ha de destruir l’ordre vell per construir alguna cosa nova. Això ens recorda al Bakunin madur. Pares i fills es publicà per primera vegada a la revista literària El Missatger Rus. Com en d’altres novel-les seves, l’autor ens presenta unes idees i uns personatges que observava en la mateixa societat russa. Turguénev fou així un excel-lent cronista de la seva època.

 

La clau per entendre Pares i fills i de fet de bona part de l’obra de Turguénev la trobaríem en el seu text Hamlet i Don Quixot. Segons Kropotkin, l’escriptor estimava Hamlet, però també admirava el Quixot, idealista i home d’acció. Turguénev considera que són dos models que encarnen dos trets fonamentals i oposats de la natura humana, són els pols de l’eix sobre el qual aquesta gira.

Què representa Don Quixot? “Ante todo, la fe; la fe en algo eterno, inmutable; en una palabra: en la verdad, en la verdad que se encuentra fuera del individuo, pero que es posible alcanzar; que exige un servicio y sacrificios, pero a la vez se accede gracias a la constancia en ese servicio y a la fuerza de esos sacrificios”. Don Quixot transmet entusiasme, té un ideal que no és cap altre que la d’eliminar el mal d’aquest món. Hamlet és un escèptic, un egoista, no hi ha res amb què es pugui comprometre. Tanmateix, sofreix i es fa mal a sí mateix. Se’l pot compadir, però no estimar; ell també és incapaç d’aquest sentiment, en tot cas només s’imagina que estima. Els Hamlet no troben ni creuen en res, no deixen cap empremta ni cap causa: “Para actuar es necesaria la voluntad, para actuar es necesario el pensamiento; pero el pensamiento y la voluntad se han separado”. Hamlet està condemnat a la immobilitat i a la inutilitat. És com la força centrípeta, en oposició al Quixot que representaria la centrífuga. Són les forces de la rutina i del moviment. Al final, els Quixots també són escapçats, tot i que mai no en dubten que en sortiran victoriosos. Però també acaben fracassant. En canvi, per a Hamlet, la més petita contrarietat el desanima. Sortosament no hi ha Hamlets ni Quixots absoluts. El pas de Rudin a Basàrov, significa el pas de Hamlet a Don Quixot? Basàrov potser s’assembla més a aquest últim, però Rudin penso que té aspectes dels dos models, fins i tot s’apropa més al Quixot en el seu tram final, en el seu darrer fracàs.

En els 200 anys del naixement d’Ivan Turguénev és un bon moment per llegir-lo (o rellegir-lo). El plaer serà immens, no només des d'un punt de vista literari, estètic, sinó també, com ja hem dit, per ser les seves obres cròniques valuoses d’uns temps difícils però apassionants, com els que van tenir lloc a Rússia durant el segle XIX, i que també ens serveixen per entendre, en bona part, allò que s’esdevingué en el segle XX. 
Al final de la seva vida, l'escriptor rus, fidel a uns principis que no va deixar mai de banda, va escriure:

“Quan vénen dies de dubte, dies de doloroses reflexions sobre el destí del meu país, tu ets els meu únic ajut i suport, oh gran, poderosa, franca i lliure llengua russa! Si no fos per tu, com no caure en la desesperació en veure tot el que passa a casa nostra?”



Bibliografia:

-Diario de un hombre superfluo. Ivan Turguénev. Trad. Agata Orzeszek. Ediciones KRK.

-Rudin. Ivan Turguénev. Trad. Jesús García Gabaldón. Ed. Alba.

-Niuada de gentilhomes. I. Turguénev. Trad. Olga Savarin i Enric Palau. Edicions 62.

-Pares i fills. I. Turguénev. Trad. Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Ed. Marbot. 

-Páginas autobiográficas. I. Turguénev. Trad. Víctor Gallego.  Ed. Alba.

   En aquest llibre s’inclouen breus assaigs com uns records sobre Belinski, un text que aborda Pares i fills, anys després de la seva publicació, o el seu famós Hamlet i Don Quixot.

-La literatura rusa. Los ideales y la realidad. Piotr Kropotkin. Ed. La linterna sorda.      

  Aquesta obra és un recull de les conferències pronunciades pel pensador rus a Boston l’any  1901 i que es van publicar quatre anys més tard.

-Pensadores rusos. Isaiah Berlin. Trad. Juan José Utrilla. Fondo de Cultura Económica.

-Conversaciones con Isaiah Berlin. Ramin Jahanbegloo. Trad. Marcelo Cohen. Ed. Arcadia.